En la Triennale di Milà de 1936, l'arquitecte Giuseppe Pagà va comissariar al costat de Werner Daniel l'exposició “Architettura rurale nel bacino del Mediterraneo”, on va realitzar un elogi a l'arquitectura rural italiana. Pagà va desenvolupar aquesta valoració en altres articles teòrics, fonamentalment des de la direcció de la revista Casabella, a més d'en fotografies i projectes d'arquitectura. En tots ells va proposar una mirada cap a l'arquitectura rural com a obra comunitària, realitzada per uns herois anònims, reflex de l'honestedat i la veritat que aporta la terra. La va presentar com un exercici estètic i racional de primer nivell, connectant-la directament amb el funcionalisme dels arquitectes més avançats del Moviment Modern, anant més enllà de les idees preestablertes pel règim de Mussolini. El present treball reconeix les aportacions més reveladores d'aquest elogi al rural fet per Pagà, les contrasta amb les idees governamentals i les posa en relació amb altres valoracions coetànies d'aquesta arquitectura, com les desenvolupades per Josep Lluís Sert des d'Espanya. Es valora així mateix la continuïtat de les seves idees en exposicions sobre temes similars realitzades posteriorment, com “Architettura spontanea” comissariada per Giancarlo De Carlo i “Architecture without Architects” dirigida per Bernard Rudofsky.