A Joan Miró: en el 85 aniversario de su nacimiento, p. 17.
Con Pablo Picasso en el fragor de la vida, p. 57.

Conté contingut referent a Joan Miró.

La pàtria de l'home no és aquí la llengua sinó els ulls: no és aquí el llenguatge sinó la visió. Poemes visuals, podria dir algú, i no s'equivocaria, perquè aquests tretze poemes de García-Osuna, per descomptat, ho són. No obstant això, en definir-los com a visuals, encara és molt el que queda sense dir. Tantmateix, al definir-los amb terme visuals, queda ocult i encara sense dir ni més ni menys que l'ésser mateix dels poemes: allò que aquests poemes són en si. Els ulls habitats parlen, més que no pas de mirar, del mode de visió. A la cinquena de les seves Elegies Duinese,s Rilke parla de "die Rose des Zuschauens": de la rosa de la contemplació. García-Osuna la situa als ulls i, alhora, més enllà: la suposa a l'aire i en un pacte inexplicable / de la línia i les empremtes / que acaba en silenci. Per això el que queda i conforma l'única possible percepció és aquest arpegi /captat/ pels quals van mantenir el sagrat foc/ dels èxtasis i només lliuren les seves cartes a la terra/ i li posen final al mapa del seu pit. García-Osuna busca, doncs, no un poema-quadre ni un poema sobre un quadre, sinó una sèrie de visions que, per haver estat contemplades, es converteixin en vivències en si mateix.